dimarts, 25 de maig del 2010

Memòries

Des dels orígens de la nostra espècie sempre hem tingut la voluntat de conèixer d’on veníem i quines han estat les causes que han donat origen i forma al nostre entorn. Per fer front a aquestes qüestions hem optat per varies tècniques. La més antiga fou la mitologia, que encara que potser es referia a fets històrics verídics, com l’atac dels aqueus contra Troia, el seu objectiu era donar unes lliçons morals i no explicar com foren realment els fets del passat. Un altre camí, usat ja des del temps dels faraons, fou la biografia, la narració de la vida d’aquells que visqueren abans de nosaltres.

Com es lògic durant molt de temps aquesta es referí sobretots als grans homes, d’aquells que feren grans gestes i que per tant es convertiren en un model del que és “correcte” i del que tot “bon ciutadà i/o creient” tindria que fer. Aquesta voluntat moral ja existia a l’antiguitat, com la narració de les “Vides Paraleles” de Plutarc, i al llarg de tota l’historia gaudí de una bona salut, donant a varies classes de biografies segons les necessitats del moment, com els santorals cristians, o d’altres líders religiosos, o literatura nacionalista, com la vida dels herois i pares de la pàtria. El problema d’aquest tipus de narrativa es que peca del mateix defecte que bona part del gènere memorialístic, es que per la seva situació de vides exemplars no pot haver-hi defectes greus com comportaments no tolerats pels lectors d’aquestes memòries, anant des de un caràcter despòtic fins a l’homosexualitat, cosa que du sovint a una falsificació d’aquesta.

Relacionat amb la falsabilitat de les memòries hi ha la problemàtica, sobretot en els casos que tracten temes polèmics o que commouen les sensibilitats de la societat, sobre que fer davant de autobiografies que s’ha descobert que són falses. Alguns al·leguen que en certa manera si que expliquen una veritat, encara que sigui només la de l’autor o et mostra una realitat existent i poc coneguda. Be, ells poden creure el que vulguin; però siguem sincers, si als historiadors quan fan un estudi se’ls hi demana proves del que afirmen i tenen que explicitar les seves fonts usades per explicar les realitats passades, no crec que el gènere biogràfic se li pugui permetre això perquè la gent creu que explica la “veritat” del que succeí, la “real”, no una que encara que tingui relació amb el mon real en el fons no deixa de ser una interpretació. Seria com si creure que les pel·lícules que a l’iniciï et ponen “Inspirades en fets reals” fossin documentals que et narren de manera exacta aquests fets.

A més si admetem això per l’autobiografia podem admetre com a gènere historiogràfic la ucrònia, perquè “senzillament” està explicant una “veritat” que hagués estat possible segons l’autor. Encara que poden ser interessants, si es fan amb seriositat i no dient lo primer que se’t passa pel cap, perquè ens fan enrecordar a tots que molts de fets històrics de gran importància que nosaltres donem com a inevitables només ocorregueren per un seguit de causes que si haguessin canviat una mica hagués donat a uns fets històrics completament diferents. No obstant sempre s’han de quedar en el terreny de la ficció i no poden entrar mai en el món historiogràfic.

En les últimes dècades, principalment, corre entre la població una corrent memorialística que en el cas de l’estat espanyol vol recuperar principalment la “memòria” de la II República i dels que lluitaren per ella durant la Guerra Civil. Encara que no cal dubtar de la bona intenció dels que la potencien i del fet que no es pot negar que ha anat bé per promoure la publicació de biografies, encara que més de una es dubtosa qualitat, i de treballs sobre el tema, encara que hi ha el perill de que s’oblidin de treballs anteriors donant a entendre de que no havia estat mai tractat, hi ha varis perills en tot això sent un d’ells la seva politització, fet normal en l’historia doncs masses vegades la política fa servir l’historia per justificar-s’he; un altre es que com aquells avis que no paren de remugar “amb en Franco això no passava” molta gent, escampant-se molt això en àmbits d’esquerres actualment, acabin idealitzant una situació reduint l’anàlisi històrica a “bons” i “dolents”, sense voler entendre els motius de cada bàndol o que, com en tot conflicte, aquests eren més diversos del que dona entendre la propaganda oficial.

Un altre problema que hi ha amb la política memorialística es que comporta un augment entre la població de la voluntat de saber més coses sobre allò que succeí i com en tot producte que té una gran demanda al final acaben apareixen les versions més barates, fruit de que la majoria de la gent li és molt difícil llegir un estudi complex sobre un tema però en canvi li resulta planer llegir una obra lleugera. Aquesta plaga no només afecta la política memorialística del segle XX, sent moltes vegades els llibres unes simples eines d’adoctrinament polític, sinó que també arriba a un seguit de temes que ja se sap que sempre tindran demanda, com els templers, els grups secrets del tipus que siguin, l’historia nacional, sobretot si és algun moment de gran importància conegut per la majoria de la població, etc. Tot això fa que cada cop més la gent es cregui les versions de les obres més populars menysvalorant la feina feta pels historiadors, puix com se sap “l’historia ortodoxa sempre amaga el verdader passat”.

En l’actualitat cada cop més el límit entre la realitat i la ficció cada cop es més estret. En part es degut a la proliferació del consum d’històries sobre les vides de l’altra gent, tant si són dels protagonistes dels programes on surt gent narrant els seus problemes com gent que visqué fa temps. El problema es que el consum massiu d’aquest producte fa que com si fos una droga calgui anar augmentant de mica en mica l’efecte dramàtic de les histories que s’expliquen per atreure l’atenció del públic, cosa que a llarg termini du que l’historia “real” que ens venen sigui més mentida que veritat i que per atraure l’atenció de la gent es necessitin grans histories.

No obstant com es diu en l’article que hem llegit per poder explicar certs temes, o que siguin coneguts pel gran públic, es imprescindible l’ús de les biografies. Apart de que hi ha temes que es altament aconsellable l’ús d’això encara que sigui per poder posar exemples del que tracta un article historiogràfic; en gran part es degut a l’efecte d’empatia, puix que a la majoria de la gent li atrau més una vida personal que una explicació de una tendència de la societat.

Un dels temes que comenta al final del seu article Daniel Mendelhson es sobre la fiabilitat del nostre cervell, puix que molts vegades intentem construir castells sobre l’aire a partir de records de fets succeïts fa anys. Com el mateix autor comenta la nostra ment està programada per recordar relats coherents extraient els elements que per ella són incoherents, ell no ho diu però es fàcil d’intuir que es refereix a que es treuen els elements que són incoherents segons la visió del món que té la ment. Això fa que conscientment o inconscientment al llarg del temps els records cada cop més s’adeqüin a la visió del món que té la persona. A més en casos de víctimes de fets dramàtics, com massacres, el cervell esborra els records que són dolorosos, puix que la seva funció es simplement la pura supervivència, no la memorialística. Per tant tot això du a que no es pot prendre un testimoni oral acríticament, sent necessari la seva anàlisi per separar la veritat de la falsedat. A més tot això du a recordar el límits de tot testimoni, puix que ningú pot recordar tota lo que ocorregué, tant a nivell polític com personal o social, de tota una vida. Per tant si es vol treure tot el suc possible de un testimoni oral s’ha de comparar el que diu amb el de contemporanis seus i amb fons escrites i/o fotogràfiques de l’època, tant per fer patent opinions personals, errors que no són producte de la mala fe, o desemmascarar estafadors.

dimarts, 4 de maig del 2010

Gir lingüístic i consciencia obrera

El debat sobre l’origen de la consciencia de classe, principalment l’obrera, fou un dels camps de batalla més forts que hi hagué entre l’historia econòmica-social i el gir lingüístic. La primera, influïda pels postulats socialistes com el que les condicions econòmiques determinen la estructura mental, defensava aferrissadament un sorgiment mecanicista d’aquesta, dient que unes determinades relacions socials de producció, en aquest cas les relacions d’explotació entre els burgesos i els obrers, són experimentades amb una cultura i unes expectatives determinades heretades, per lo qual s’estableix el lligam determinista que una posició social equival a una lectura determinada del món.
Les tesis anteriors durant molts d’anys fou el paradigma predominant dins de la historiografia; no obstant a partir a partir dels anys 70, i sobretot a partir dels 90 amb la caiguda dels règims soviètics i la fi del comunisme real, anaren fent-se cada cop més fortes les crítiques, com les de Joyce que l’acusava de crear el món a la seva pròpia imatge, arribant al desbancament de l’historia econòmica-social de la categoria de paradigma oficial.
Una de les crítiques més fortes que es feu fou a partir de l’anomenat “gir lingüístic”. Dins d’aquest últim es diu que no hi ha una relació directa i objectiva entre el significat, la realitat objectiva, i el significant, la paraula o realitat subjectiva, sinó que més aviat és el significant qui modela/construeix la realitat. A més el significant amb el qual coneixem les coses, simplement es el resultat de la lluita pel significat, en que el significant que al final s’estableix com a bo es simplement el que ha tingut més suports i més fòrum ,no el veritable. No obstant dins d’aquest moviment hi ha un ampli marc de disgregacions, encara que la idea central es la mateixa, puix que hi ha els que com Saussurre que defensen que no hi ha cap lligam entre el significant, que és la paraula, i el significat, la realitat, fins als que com Foucalt que matisen una mica. Per tant, a diferencia del que defensa l’historia econòmica-social, no hi ha una realitat “verdadera” i una de “falsa”, podent ser així la consciencia de classe diversa segons els esquemes lingüístics imperants en cada moment i en cada situació. Un bon exemple de les noves idees el veiem en els dos fragments de textos mostrats.
En tots dos es diu clarament que el sorgiment de la classe obrera com a actor polític més que causada per la situació d’explotació fou per l’aplicació per part dels obrers de un esquema lingüístic determinat, en el nostre cas amb elements com propietat, explotació, societat i emancipació revolucionaria, sobre el seu entorn. Mentre el primer paràgraf es més genèric, simplement indica el mateix que he dit en la frase anterior, en el segon s’explica el procés més detalladament veient-se clarament que tot no era tan senzill com creia el paradigma anterior.
Després de la revolució de 1830 el llenguatge usat per les associacions obreres encara que a nivell intern era eficaç no sabia convertir als obrers en uns actors polítics legítims. Segons Sewell la solució a aquest problema fou l’aplicació sobre el món obrer del llenguatge provinent de la Revolució Francesa, que inculcava drets individuals i la participació democràtica; la part positiva era que ara els treballadors eren un poble sobirà, sent ara un actor legítim en l’escena pública, en contra la base individualista del nou discurs impedia fer demandes de caràcter col•lectiu. Això últim es solucionà a partir de la noció de “associació”, que fou la paraula clau en el moviment obrer, que a partir d’aquest moment si que podem dir que començava a prendre consciencia de classe. Per tant podem comprovar com anà evolucionant el llenguatge al llarg del temps, canviant segons els interessos de cada moment, fins a donar al naixement de la consciencia de classe, sent aquesta només el final de un llarg camí, no l’iniciï.

dissabte, 24 d’abril del 2010

Gir lingüístic i el seu debat

Fins fa un parell de dècades en el camp de l’historia imperaven els grans paradigmes, explicacions que donaven resposta a tot. Els dos més destacables foren l’Historicisme del XIX, principalment, i l’Historia econòmica i social del XX.

Aquesta última nasqué a inicis d’aquest segle, a mercès d’historiadors com Marc Bloch, com a resposta a l’historicisme, que volia convertir l’historia en una ciència que mitjançant un mètode i usant com a fonament la documentació antiga podia esbrinar el que havia succeït. Sobretot gracies a la revista Annals fins als anys 80 fou el paradigma hegemònic en el món de l’historiografia; el seu model està centrat més en la societat, que es vista com una espècie de mecanisme de rellotgeria, on tot té un sentit i un motor, que és molt pròxim al món de l’encomia.

En les últimes dècades un cada cop major nombre d’historiadors han practicat el seu ofici des de camps aliens a l’historia econòmica i social, sobretot a partir del viratge cultural, que és la tendència creixent a substituir les anàlisis de caire econòmic per les de caire cultural, i pel naixement del postmodernisme, que diu que el llenguatge es simplement una eina a partir de la qual els homes percebem el món, ordenant les categories lingüístiques la realitat de una determinada manera.

Dins d’aquest últim hi ha varies divergències per establir la relació exacta entre la realitat i el llenguatge, havent els que defensen que el llenguatge reflexa la realitat, que són els realistes, i els que al contrari diuen que el primer modela el segon, sent anomenats textualistes. Dins del textualisme hi ha el gir lingüístic.

Encara que posà en dubte el paradigma de l’historia econòmica i social afectà més el camp polític i social que en l’econòmic. Segons el gir lingüístic encara que la realitat existeix no te cap significat intrínsec, havent varies opinions des de moderades fins a radicals com Richard Rorty pel qual el llenguatge mai representa el món. podent ser interpretada de formes molt diverses. De fet el significat amb el qual coneixem les coses es simplement el resultat de una lluita, de un enfrontament en el qual triomfa simplement el que té més forces.

Com es lògic en gran part el gir lingüístic nasqué com a reacció contra els postulats del paradigma d’història social i econòmica, puix que segons Joyce aquesta es crea una imatge del món a la seva mida, no se’n més que una forma concreta d’entendre el món. Un bon exemple per aquest autor seria el propi concepte de societat, puix que per ell nasqué en el context de les lluites polítiques del XVIII i XIX, sent un anacronisme el seu ús per coses d’abans del XVIII. Un altre atac contra l’historia econòmica i social vingué en la crítica contra el concepte de classe que donava aquesta última.

Pel marxisme la classe venia condicionada per les relacions econòmiques, i que tots els que tenien una mateixa situació social tenien una mateixa visió del món, sent un mecanisme molt mecànic però quan un observava l’afiliació política de la gent de qualsevol classe es veu que aquesta es molt heterogènia, com succeïa en el cas de les revoltes obreres en que les milícies reaccionaries que les aniquilaven eren principalment formada per gent de la mateixa classe. Això últim l’historia econòmica i social ho explicava al·legant que hi havia falses consciencies de classes i que aquests obrers no deixaven de ser uns “renegats” del camí correcte. No obstant al llarg de la segona meitat del segle XX diversos autors, principalment Thompson, modificaren aquesta percepció dient que la formació de la classe no fou un simple procés mecànic de conscienciació a partir de l’economia sinó que es basà a partir del reconeixement de uns elements comuns i d’un enemistat envers altres classes, podent haver varies formes de consciencia de classe a partir de distintes variables; per tant no existiria la falsa consciencia de classe, sinó varies conceptes d’aquesta.

Per un altre autor, Focault, no hi ha conceptes que es puguin aplicar lliurement en diferents contextos històrics no sent res segur fora del seu context original. Unes altres qüestions amb que contradiu la historia social i econòmica és el fet de que no existeix la causalitat única, i també que qualsevol saber científic depèn de un seguit de pràctiques i creences de un moment determinat.

Un greu problema que hi ha amb tot això es que al final arribes a la conclusió de que el coneixement del passat es impossible, puix que tot es simplement una qüestió de llenguatge. Això últim, encara que escassos historiadors postmodernistes ho defensen en la seva estricta literalitat, a generat una gran multitud de debats i discussions entre diferents posicionaments sobre com s’influeixen mútuament la realitat i el llenguatge. Aquest debat ha generat varies revisions sobre això, fent que inclús historiadors que havien defensat activament el gir lingüístic revisin la seva posició.

Per Thompson, en el seu article “L’economia moral de la multitud revisada”, marcà una separació amb els que diuen que simplement tot és una simple qüestió de llenguatge, argument que de fet l’economia moral era una escenificació de les relacions entre diferents classes, i que encara que tot té un caràcter molt simbòlic la lluita simbòlica continua sent una lluita en si mateixa.

dijous, 25 de febrer del 2010

Fotos velles, records vells







Comentari nº 1: La història i les institucions públiques

Des del seu origen la historia ben poques vegades ha estat una innocent recopilació de dades del passat, sent sovint una eina influïda per les ideologies del moment i al mateix temps al servei d’aquestes.

En l’actualitat el poder i moltes ideologies, tant polítiques com religioses, encara la usen per buscar-se un passat que justifiqui els seus propòsits. Aquest fet es té que combatre a partir de la historia perquè, mitjançant estudis crítics o la educació, quan s’analitza per poc que sigui qualsevol d’aquests discursos més de una vegada es veu o que són falsos o que tenen moltes llacunes. No obstant aquest objectiu, en part, es difícil de complir puix que des del poder polític establert es decideix quina versió de l’historia es impartida des del col·legi o a quines revistes i estudis històrics subvencionar, sent un dels casos més dramàtics la Guerra Freda, cosa que fa que bona part de la població cregui que el que li ensenyaren i surt a les revistes es la veritat, i així automàticament rebutgen altres versions del que succeí, prenent el present com el resultat lògic i “normal” dels fets històrics.

Per tant l’ensenyament de l’historia te que servir sobretot per obrir la ment a la gent i fer augmentar la seva vessant crítica, no només contra qualsevol discurs ideològic sinó també contra molts de llibres i de reportatges que proposen una historia “alternativa”, que moltes vegades no aguantaria ni un estudi crític fet a partir de la wikipedia. A més hauria de servir per dotar a la gent de uns instruments per analitzar el món actual, encara que això depèn més del tipus de persona que és que de res mes, perquè amb l’historia t’adones del fet evolutiu i de que moltes coses, de qualsevol tipus, que avui prenem com a únic en realitat ja ha succeït altres vegades, i el que prenem com a “etern” en realitat es modern. Es això últim el que no vol el poder perquè en moltes construccions fetes i incentivades des del poder el canvi hi es completament absent.

No obstant moltes vegades va bé el paper de les institucions públiques perquè apart de l’ajut monetari també incentiven temes poc tractats anteriorment per fins ideològics/polítics o monetaris, com la memòria històrica sobre la Guerra Civil per part del govern de Zapatero o la figura del comte Hug Roger de Pallars per part del Consell Comarcal del Pallars Sobirà. Però de fet això es altament perillós i conflictiu perquè moltes vegades incentiva una memòria idealitzada, com la de Hug Roger, o que serà molt polèmica per interessos polítics, com la memòria sobre la Guerra Civil. Però tot això, com he dit anteriorment, es redueix a com es la persona puix que el que te esperit crític ja ho posarà en dubte i el que no es creurà tot el que estigui d’acord segons el seu esquema del món.

Encara que l’historia se li pot donar una funció social per molta gent ja en té de per si mateixa, la gent que sent un plaer en descobrir el passat siguin tant professionals com amateurs que només llegeixen revistes de divulgació o pel·lícules i novel·les històriques, que encara que moltes vegades escampen prejudicis i llegendes si l’autor ha fet una bona investigació també pot donar a conèixer fets oblidats pel gran públic, com en el cas de la pel·lícula Soldats de Salamina.

Per tot el que hem dit anteriorment podem dir que la historia, apart d’investigar del passat, te la funció de fomentar l’esperit crític mostrant que res te una causa simple i que res es permanent. No obstant això no es tant simple perquè primer de tot depèn de la persona, puix que hi ha molta gent que per molt bé que li expliquis no tindrà mai ni un bri d’esperit crític, i a més les majors fonts de coneixement històric, l’ensenyament i les publicacions pel gran abast, moltes vegades cometen greus errors o són manipulades.