Memòries

Des dels orígens de la nostra espècie sempre hem tingut la voluntat de conèixer d’on veníem i quines han estat les causes que han donat origen i forma al nostre entorn. Per fer front a aquestes qüestions hem optat per varies tècniques. La més antiga fou la mitologia, que encara que potser es referia a fets històrics verídics, com l’atac dels aqueus contra Troia, el seu objectiu era donar unes lliçons morals i no explicar com foren realment els fets del passat. Un altre camí, usat ja des del temps dels faraons, fou la biografia, la narració de la vida d’aquells que visqueren abans de nosaltres.

Com es lògic durant molt de temps aquesta es referí sobretots als grans homes, d’aquells que feren grans gestes i que per tant es convertiren en un model del que és “correcte” i del que tot “bon ciutadà i/o creient” tindria que fer. Aquesta voluntat moral ja existia a l’antiguitat, com la narració de les “Vides Paraleles” de Plutarc, i al llarg de tota l’historia gaudí de una bona salut, donant a varies classes de biografies segons les necessitats del moment, com els santorals cristians, o d’altres líders religiosos, o literatura nacionalista, com la vida dels herois i pares de la pàtria. El problema d’aquest tipus de narrativa es que peca del mateix defecte que bona part del gènere memorialístic, es que per la seva situació de vides exemplars no pot haver-hi defectes greus com comportaments no tolerats pels lectors d’aquestes memòries, anant des de un caràcter despòtic fins a l’homosexualitat, cosa que du sovint a una falsificació d’aquesta.

Relacionat amb la falsabilitat de les memòries hi ha la problemàtica, sobretot en els casos que tracten temes polèmics o que commouen les sensibilitats de la societat, sobre que fer davant de autobiografies que s’ha descobert que són falses. Alguns al·leguen que en certa manera si que expliquen una veritat, encara que sigui només la de l’autor o et mostra una realitat existent i poc coneguda. Be, ells poden creure el que vulguin; però siguem sincers, si als historiadors quan fan un estudi se’ls hi demana proves del que afirmen i tenen que explicitar les seves fonts usades per explicar les realitats passades, no crec que el gènere biogràfic se li pugui permetre això perquè la gent creu que explica la “veritat” del que succeí, la “real”, no una que encara que tingui relació amb el mon real en el fons no deixa de ser una interpretació. Seria com si creure que les pel·lícules que a l’iniciï et ponen “Inspirades en fets reals” fossin documentals que et narren de manera exacta aquests fets.

A més si admetem això per l’autobiografia podem admetre com a gènere historiogràfic la ucrònia, perquè “senzillament” està explicant una “veritat” que hagués estat possible segons l’autor. Encara que poden ser interessants, si es fan amb seriositat i no dient lo primer que se’t passa pel cap, perquè ens fan enrecordar a tots que molts de fets històrics de gran importància que nosaltres donem com a inevitables només ocorregueren per un seguit de causes que si haguessin canviat una mica hagués donat a uns fets històrics completament diferents. No obstant sempre s’han de quedar en el terreny de la ficció i no poden entrar mai en el món historiogràfic.

En les últimes dècades, principalment, corre entre la població una corrent memorialística que en el cas de l’estat espanyol vol recuperar principalment la “memòria” de la II República i dels que lluitaren per ella durant la Guerra Civil. Encara que no cal dubtar de la bona intenció dels que la potencien i del fet que no es pot negar que ha anat bé per promoure la publicació de biografies, encara que més de una es dubtosa qualitat, i de treballs sobre el tema, encara que hi ha el perill de que s’oblidin de treballs anteriors donant a entendre de que no havia estat mai tractat, hi ha varis perills en tot això sent un d’ells la seva politització, fet normal en l’historia doncs masses vegades la política fa servir l’historia per justificar-s’he; un altre es que com aquells avis que no paren de remugar “amb en Franco això no passava” molta gent, escampant-se molt això en àmbits d’esquerres actualment, acabin idealitzant una situació reduint l’anàlisi històrica a “bons” i “dolents”, sense voler entendre els motius de cada bàndol o que, com en tot conflicte, aquests eren més diversos del que dona entendre la propaganda oficial.

Un altre problema que hi ha amb la política memorialística es que comporta un augment entre la població de la voluntat de saber més coses sobre allò que succeí i com en tot producte que té una gran demanda al final acaben apareixen les versions més barates, fruit de que la majoria de la gent li és molt difícil llegir un estudi complex sobre un tema però en canvi li resulta planer llegir una obra lleugera. Aquesta plaga no només afecta la política memorialística del segle XX, sent moltes vegades els llibres unes simples eines d’adoctrinament polític, sinó que també arriba a un seguit de temes que ja se sap que sempre tindran demanda, com els templers, els grups secrets del tipus que siguin, l’historia nacional, sobretot si és algun moment de gran importància conegut per la majoria de la població, etc. Tot això fa que cada cop més la gent es cregui les versions de les obres més populars menysvalorant la feina feta pels historiadors, puix com se sap “l’historia ortodoxa sempre amaga el verdader passat”.

En l’actualitat cada cop més el límit entre la realitat i la ficció cada cop es més estret. En part es degut a la proliferació del consum d’històries sobre les vides de l’altra gent, tant si són dels protagonistes dels programes on surt gent narrant els seus problemes com gent que visqué fa temps. El problema es que el consum massiu d’aquest producte fa que com si fos una droga calgui anar augmentant de mica en mica l’efecte dramàtic de les histories que s’expliquen per atreure l’atenció del públic, cosa que a llarg termini du que l’historia “real” que ens venen sigui més mentida que veritat i que per atraure l’atenció de la gent es necessitin grans histories.

No obstant com es diu en l’article que hem llegit per poder explicar certs temes, o que siguin coneguts pel gran públic, es imprescindible l’ús de les biografies. Apart de que hi ha temes que es altament aconsellable l’ús d’això encara que sigui per poder posar exemples del que tracta un article historiogràfic; en gran part es degut a l’efecte d’empatia, puix que a la majoria de la gent li atrau més una vida personal que una explicació de una tendència de la societat.

Un dels temes que comenta al final del seu article Daniel Mendelhson es sobre la fiabilitat del nostre cervell, puix que molts vegades intentem construir castells sobre l’aire a partir de records de fets succeïts fa anys. Com el mateix autor comenta la nostra ment està programada per recordar relats coherents extraient els elements que per ella són incoherents, ell no ho diu però es fàcil d’intuir que es refereix a que es treuen els elements que són incoherents segons la visió del món que té la ment. Això fa que conscientment o inconscientment al llarg del temps els records cada cop més s’adeqüin a la visió del món que té la persona. A més en casos de víctimes de fets dramàtics, com massacres, el cervell esborra els records que són dolorosos, puix que la seva funció es simplement la pura supervivència, no la memorialística. Per tant tot això du a que no es pot prendre un testimoni oral acríticament, sent necessari la seva anàlisi per separar la veritat de la falsedat. A més tot això du a recordar el límits de tot testimoni, puix que ningú pot recordar tota lo que ocorregué, tant a nivell polític com personal o social, de tota una vida. Per tant si es vol treure tot el suc possible de un testimoni oral s’ha de comparar el que diu amb el de contemporanis seus i amb fons escrites i/o fotogràfiques de l’època, tant per fer patent opinions personals, errors que no són producte de la mala fe, o desemmascarar estafadors.

Gir lingüístic i consciencia obrera

El debat sobre l’origen de la consciencia de classe, principalment l’obrera, fou un dels camps de batalla més forts que hi hagué entre l’historia econòmica-social i el gir lingüístic. La primera, influïda pels postulats socialistes com el que les condicions econòmiques determinen la estructura mental, defensava aferrissadament un sorgiment mecanicista d’aquesta, dient que unes determinades relacions socials de producció, en aquest cas les relacions d’explotació entre els burgesos i els obrers, són experimentades amb una cultura i unes expectatives determinades heretades, per lo qual s’estableix el lligam determinista que una posició social equival a una lectura determinada del món.
Les tesis anteriors durant molts d’anys fou el paradigma predominant dins de la historiografia; no obstant a partir a partir dels anys 70, i sobretot a partir dels 90 amb la caiguda dels règims soviètics i la fi del comunisme real, anaren fent-se cada cop més fortes les crítiques, com les de Joyce que l’acusava de crear el món a la seva pròpia imatge, arribant al desbancament de l’historia econòmica-social de la categoria de paradigma oficial.
Una de les crítiques més fortes que es feu fou a partir de l’anomenat “gir lingüístic”. Dins d’aquest últim es diu que no hi ha una relació directa i objectiva entre el significat, la realitat objectiva, i el significant, la paraula o realitat subjectiva, sinó que més aviat és el significant qui modela/construeix la realitat. A més el significant amb el qual coneixem les coses, simplement es el resultat de la lluita pel significat, en que el significant que al final s’estableix com a bo es simplement el que ha tingut més suports i més fòrum ,no el veritable. No obstant dins d’aquest moviment hi ha un ampli marc de disgregacions, encara que la idea central es la mateixa, puix que hi ha els que com Saussurre que defensen que no hi ha cap lligam entre el significant, que és la paraula, i el significat, la realitat, fins als que com Foucalt que matisen una mica. Per tant, a diferencia del que defensa l’historia econòmica-social, no hi ha una realitat “verdadera” i una de “falsa”, podent ser així la consciencia de classe diversa segons els esquemes lingüístics imperants en cada moment i en cada situació. Un bon exemple de les noves idees el veiem en els dos fragments de textos mostrats.
En tots dos es diu clarament que el sorgiment de la classe obrera com a actor polític més que causada per la situació d’explotació fou per l’aplicació per part dels obrers de un esquema lingüístic determinat, en el nostre cas amb elements com propietat, explotació, societat i emancipació revolucionaria, sobre el seu entorn. Mentre el primer paràgraf es més genèric, simplement indica el mateix que he dit en la frase anterior, en el segon s’explica el procés més detalladament veient-se clarament que tot no era tan senzill com creia el paradigma anterior.
Després de la revolució de 1830 el llenguatge usat per les associacions obreres encara que a nivell intern era eficaç no sabia convertir als obrers en uns actors polítics legítims. Segons Sewell la solució a aquest problema fou l’aplicació sobre el món obrer del llenguatge provinent de la Revolució Francesa, que inculcava drets individuals i la participació democràtica; la part positiva era que ara els treballadors eren un poble sobirà, sent ara un actor legítim en l’escena pública, en contra la base individualista del nou discurs impedia fer demandes de caràcter col•lectiu. Això últim es solucionà a partir de la noció de “associació”, que fou la paraula clau en el moviment obrer, que a partir d’aquest moment si que podem dir que començava a prendre consciencia de classe. Per tant podem comprovar com anà evolucionant el llenguatge al llarg del temps, canviant segons els interessos de cada moment, fins a donar al naixement de la consciencia de classe, sent aquesta només el final de un llarg camí, no l’iniciï.