Gir lingüístic i consciencia obrera

El debat sobre l’origen de la consciencia de classe, principalment l’obrera, fou un dels camps de batalla més forts que hi hagué entre l’historia econòmica-social i el gir lingüístic. La primera, influïda pels postulats socialistes com el que les condicions econòmiques determinen la estructura mental, defensava aferrissadament un sorgiment mecanicista d’aquesta, dient que unes determinades relacions socials de producció, en aquest cas les relacions d’explotació entre els burgesos i els obrers, són experimentades amb una cultura i unes expectatives determinades heretades, per lo qual s’estableix el lligam determinista que una posició social equival a una lectura determinada del món.
Les tesis anteriors durant molts d’anys fou el paradigma predominant dins de la historiografia; no obstant a partir a partir dels anys 70, i sobretot a partir dels 90 amb la caiguda dels règims soviètics i la fi del comunisme real, anaren fent-se cada cop més fortes les crítiques, com les de Joyce que l’acusava de crear el món a la seva pròpia imatge, arribant al desbancament de l’historia econòmica-social de la categoria de paradigma oficial.
Una de les crítiques més fortes que es feu fou a partir de l’anomenat “gir lingüístic”. Dins d’aquest últim es diu que no hi ha una relació directa i objectiva entre el significat, la realitat objectiva, i el significant, la paraula o realitat subjectiva, sinó que més aviat és el significant qui modela/construeix la realitat. A més el significant amb el qual coneixem les coses, simplement es el resultat de la lluita pel significat, en que el significant que al final s’estableix com a bo es simplement el que ha tingut més suports i més fòrum ,no el veritable. No obstant dins d’aquest moviment hi ha un ampli marc de disgregacions, encara que la idea central es la mateixa, puix que hi ha els que com Saussurre que defensen que no hi ha cap lligam entre el significant, que és la paraula, i el significat, la realitat, fins als que com Foucalt que matisen una mica. Per tant, a diferencia del que defensa l’historia econòmica-social, no hi ha una realitat “verdadera” i una de “falsa”, podent ser així la consciencia de classe diversa segons els esquemes lingüístics imperants en cada moment i en cada situació. Un bon exemple de les noves idees el veiem en els dos fragments de textos mostrats.
En tots dos es diu clarament que el sorgiment de la classe obrera com a actor polític més que causada per la situació d’explotació fou per l’aplicació per part dels obrers de un esquema lingüístic determinat, en el nostre cas amb elements com propietat, explotació, societat i emancipació revolucionaria, sobre el seu entorn. Mentre el primer paràgraf es més genèric, simplement indica el mateix que he dit en la frase anterior, en el segon s’explica el procés més detalladament veient-se clarament que tot no era tan senzill com creia el paradigma anterior.
Després de la revolució de 1830 el llenguatge usat per les associacions obreres encara que a nivell intern era eficaç no sabia convertir als obrers en uns actors polítics legítims. Segons Sewell la solució a aquest problema fou l’aplicació sobre el món obrer del llenguatge provinent de la Revolució Francesa, que inculcava drets individuals i la participació democràtica; la part positiva era que ara els treballadors eren un poble sobirà, sent ara un actor legítim en l’escena pública, en contra la base individualista del nou discurs impedia fer demandes de caràcter col•lectiu. Això últim es solucionà a partir de la noció de “associació”, que fou la paraula clau en el moviment obrer, que a partir d’aquest moment si que podem dir que començava a prendre consciencia de classe. Per tant podem comprovar com anà evolucionant el llenguatge al llarg del temps, canviant segons els interessos de cada moment, fins a donar al naixement de la consciencia de classe, sent aquesta només el final de un llarg camí, no l’iniciï.